|
Quan la construcció es presenta com la base productiva del desenvolupament d’un país hemde plantejar-nos algunes qüestions. Una, que el territori te límits, és finit. Dos, que la natura ensaporta serveis (magatzem d’aigua, riquesa biològica, depuració d’aire, paisatge,etc), no ens lapodem cruspir tota! I tres, que el terreny construït, una vegada construït es improductiu i enscosta de mantenir, i ja no diguem quan la urbanització es dispersa i de baixa densitat: requereixinfraestructures, serveis, seguretat,etc. Per tant, podem afirmar que el model no és sostenible amig termini, ni econòmicament, ni socialment: ha d’arribar la crisi per tal que l’habitatge siguiassequible per a la majoria?
La crisi de la construcció és una oportunitat per transformar el model, conjuntament amb la criside l’aigua, la propera de l’energia o el canvi climàtic. Tot això ens diu de la feblesa dels nostressistemes urbans i locals. Requerim plantejaments nous de sistemes de vida més autònoms idescentralitzats. I poder convertir els sistemes urbans en quelcom més productiu i que generinmenys despesa de recursos i de diners. L’obra pública serà el parany de la crisi de laconstrucció però, cap a on ens duen els seus plantejaments? A fer més carreteres perurbanitzar més? A incrementar la despesa pública improductiva?
Cal invertir en la rehabilitació d’habitatges, en sistemes de captació d’aigua de pluja a lesciutats, horts urbans, edificis productors d’energia, bombetes de baix consum, aïllamentstèrmics, mini plantes de reciclatge que no suposin costos sinó beneficis (incrementant el valordel producte reciclat mitjançant polítiques de gestió eficients i conjuntes de les deixalleries),borses de subproductes industrials, mercats de segona mà, transport públic, xarxes socials deserveis d’ajuda mútua, microempreses locals, recerca, tecnologia i educació per a lasostenibilitat, gestió pública eficient i participativa...
Fer les ciutats i els pobles més autònoms, productius, responsables i humans és una manerad’obrir nous sectors de negoci i pensar en clau de futur. L’altra solució és alimentar amb dinerspúblics a grans grups empresarials que, sense comptar amb la gent, quan ve la crisi mostren laseva incapacitat per donar solucions als conflictes.
Josep Antequera Baiget
Centre per a la Sostenibilitat Territorial
www.centresostenibilitat.cat |
